Carles Estapé:"La cultura catalana ha de ser diversa i mestissa"

Omnium és el genitiu plural de omnis, que prové del llatí i significa “de tots”. Òmnium Cultural faria doncs referència a la cultura de tots. La tasca d’aquesta entitat durant els últims anys ha estat sobretot centrada en la independència de Catalunya. Conèixer la tasca que es fa des de les seus territorials locals que té l’associació arreu del territori és essencial per ser conscients de la tasca que desenvolupen per aconseguir la cohesió social de les ciutats i el desenvolupament de la cultura. Carles Estapé (1967, Mataró) és l’actual president d’Òmnium Cultural Maresme des del novembre de 2015. Una entitat amb uns 9.000 socis a la comarca, que és finançada per les diferents assignacions pressupostàries que fa la Junta Nacional d’Òmnium Cultural.

Estapé representa aquell pragmatisme que en els últims mesos s’ha incorporat dins del moviment independentista. Un pragmatisme que aposta pel diàleg i la negociació, per la negació a la unilateralitat i per l’acceptació a l’adversari, que mai s’explica com un enemic a combatre. Afirma que actualment a la política catalana només hi ha lloc pels valents, i crec que si alguna cosa defineix força bé en Carles Estapé és la valentia.

Has estat vinculat al llarg de tota la vida al teixit associatiu de la ciutat. Com acabes sent president d’Òmnium Cultural?

He estat força relacionat amb el teixit associatiu de la ciutat en diversos períodes. I de fet, hi va haver un període bastant llarg en què vaig estar bastant allunyat de tot perquè arriba un moment que s’han de criar els fills i està per la família. En Toni Pous, l’antic president d’Òmnium, em va proposar de formar part de la Junta d’Òmnium Maresme i vaig començar a formar-ne part l’any 2013.

El càrrec de president de l’entitat és de caràcter exclusiu o és compatible amb una altra feina?

El càrrec de president no és una feina, és un càrrec de voluntariat i no remunerat. És compatible amb qualsevol altre càrrec que no sigui formar part de l’estructura orgànica d’un partit polític.

Vas ser proclamat Mataroní de l’Any 2017 pel teu càrrec com a president d’Òmnium. Com es porta aquesta distinció i que va suposar per a tu?

Vaig ser escollit Mataroní de l’Any 2017 perquè em va tocar prendre el protagonisme en aquells temps que hi havia manifestacions i concentracions quasi cada dia. Per tant, jo vaig ser el cap visible segurament perquè l’ANC no tenia la vitalitat que té actualment a Mataró. Va ser un orgull i un honor però durant el procés d’elecció em vaig sentir molt incòmode perquè el meu adversari era el degà d’advocats del Col·legi de Mataró amb perfil unionista i en un moment donat es va engegar una campanya pel Whatsapp dient: “voteu en Carles Estapé perquè si no guanyarà un unionista” i això em va fer sentir molt incòmode, fins i tot vaig parlar amb ell.

Així que aquella campanya no li va agrada gaire?

Gens ni mica. Quan em van escollir Mataroní de l’Any llavors jo ho vaig aprofitar per fer més visible Òmnium a Mataró i ho vaig aprofitar també per a relacionar-me amb molta gent amb qui no m’havia relacionat abans. Vaig aprofitar per fer moltes relacions institucionals amb entitats, gent del moviment associatiu de la ciutat i del món veïnal.

Fa uns anys Òmnium Cultural no era una entitat netament independentista i ara sí que ho és. Per què s’ha seguit aquest camí? Apostar per la independència els ha fet perdre socis?

Està claríssim que ens ha fet guanyar-ne. Hem multiplicat per molt el nombre de socis. Òmnium va canviar molt a partir de l’elecció de Jordi Porta l’any 2002. Fins aquell moment havia estat una entitat força tancada, la gent la veia una entitat elitista i molt de la burgesia catalana tradicional. A partir de l’elecció de Jordi Porta i més tard amb Muriel Casals l’entitat va canviar molt. Una de les conseqüències d’aquest canvi de mentalitat i de persones a la Junta Nacional va fer que l’any 2012 en una assemblea es va proposar que l’entitat apostés per la independència de Catalunya com a eina per a transformar el país i defensar la llengua i la cultura. Òmnium entén que la independència és una eina per aconseguir un país millor, més just i amb una cultura i llengua potents.

Més enllà de reclamar la independència i un referèndum legal i acordat amb l’Estat. Quina feina fa Òmnium Mataró?

M’agrada més parlar d’Òmnium Maresme perquè una de les coses que vaig impulsar des que sóc president va ser canviar el nom d’Òmnium Mataró-Maresme a Òmnium Maresme perquè no fos tant mataronina, incorporant a gent d’arreu de la comarca.

Òmnium Maresme fa la tira de coses. Treballem amb tres grans fronts: llengua, cultura i país. Fem un munt d’activitats al voltant de la cultura, intentem que les efemèrides culturals es visquin a la ciutat i a la comarca. Tenim projectes que es treballen a nivell nacional i després es van passant al territori. Per exemple, el VOC és un premi de cinema que premia curts i documentals realitzats en català. Això és una convocatòria a nivell nacional però en l’àmbit comarcal el que fem és fer-ne promoció i fer projeccions dels curts seleccionats. També fem conferències, xerrades, concerts... Pel que fa a la llengua, a Mataró tenim el premi de literatura escolar Joaquim Casas que l’any que ve arriba el 40è aniversari. Estem fent cursos de català en certs sectors professionals. I amb llengua, país i cohesió estem preparant un projecte que serà força interessant d’intervenció comunitària amb escoles. Amb la pota de país, entenem país per un costat totes aquelles activitats que tenen a veure amb la mobilització política i després fem un munt d’activitats que a vegades no es veuen massa i que nosaltres en diem activitats per promoure la cohesió social. Estem en contacte amb moltes associacions de veïns, amb gent diversa, procurem acostar-nos a llocs on no ens hi hem acostat habitualment per treballar aquesta cohesió entre persones i entitats que habitualment no estan prou connectades.

"Òmnium entén que la independència és una eina per aconseguir un país millor, més just i amb una cultura i llengua potents. "

Una de les tasques que pretén desenvolupar Òmnium Mataró és treballar per la cultura de la ciutat i la cohesió social. Quasi 4 anys després d’estar al càrrec la societat mataronina està més cohesionada?

(Riu) Bé, suposo que hem aportat el nostre gra de sorra com qualsevol entitat. El que sí que puc garantir és que Òmnium Maresme estem fent molts esforços que no es veuen per posar en contacte entitats, grups, col·lectius que habitualment no es relacionen. Coses visibles que hem fet per la cohesió social? Vam participar conjuntament amb l’Ajuntament i un grup de veïns del barri de Cerdanyola per celebrar el centenari de Mossèn Biscuter que va ser el primer mossèn del barri de Cerdanyola que va treballar per la cohesió social. Un grup de veïns van fer una sèrie d’actes per a celebrar aquest centenari i nosaltres ens vam oferir per produir una exposició sobre Mossèn Biscuter. Gràcies a això, aquesta relació ha continuat personalment i d’alguna manera ha desembocat amb el que vam fer divendres passat distingint a Juan de Maya que és una de les persones amb qui hem col·laborat en el barri de Cerdanyola. De fet, ha estat el primer distingit per dir-ho d’alguna manera fora del rovell, que no ha format mai part de la “cultura oficial” catalana.

L’altre dia TV3 emetia un reportatge (“Llenguaferits”) que alertava sobre la salut del català en diversos àmbits de la societat. La llengua catalana està en perill?

Crec que la llengua catalana és una llengua minoritària i minoritzada. És una llengua que cal defensar i promoure però crec que la llengua es promou i es defensa fent que la gent se l’estimi. Cap llengua pot defensar-se per imposició, sinó més per seducció. Cal que la gent se l’estimi i la vegi útil. Que la consideri un motor de relació amb els altres o de promoció personal. Discursos molt catastròfics sobre la llengua crec que no fan gaire bé. La millor estratègia perquè la gent utilitzi la llengua és que ens l’estimem i que procurem que els qui no l’utilitzen habitualment se l’estimin també.

El bilingüisme és una riquesa?

Els lingüistes diuen que el bilingüisme no és sostenible perquè sempre la llengua majoritària acaba menjant-se la minoritària. Jo si ho diuen els lingüistes que en saben molt, m’ho he de creure. La realitat d’aquest país és la que és i tampoc en faig un castell d’això personalment. Jo fa molt de temps que he pres una decisió personal que crec que haurien de prendre tots els catalanoparlants que s’estimin la llengua i és utilitzar-la sempre. Jo quan vaig a comprar al pakistanès de davant de casa li parlo en català.

I si no l’entén.

Li repeteixo. M’entendrà igual en castellà que en català. Utilitzar-la sempre i d’una forma amable sense que això signifiqui agredir a ningú.

"Discursos molt catastròfics sobre la llengua crec que no fan gaire bé. La millor estratègia perquè la gent utilitzi la llengua és que ens l’estimem i que procurem que els qui no l’utilitzen habitualment se l’estimin també. "

Tinc la sensació que la cultura està en mans d’una determinada classe social privilegiada i que sovint no hi té accés tothom. La cultura ha estat un camp de batalla del poder?

Sí, segurament.

Té un component elitista la cultura al nostre país?

Hi ha qui entén la cultura catalana des d’un punt de vista molt essencialista. Jo crec que el futur de la cultura catalana està en la valentia dels creadors i consumidors de permetre que aquesta cultura sigui molt més permeable i que hi hagi més mestissatge. La cultura, en realitat, és el mirall de la societat. La nostra societat és una societat massa diversa perquè la cultura oficial catalana sigui una cultura de les essències. Jo penso que la cultura catalana ha de ser diversa i mestissa. Això és una cosa molt difícil i Òmnium segurament no ho està fent perfecte, però a les discussions i debats que tenim a l’entitat aquest tema és recurrent. A l’octubre farem una activitat en aquest sentit sobre “què és la cultura catalana”.

Sovint s’ha instal·lat en les societats contemporànies polaritzades com les nostres una bombolla autocomplaent d’on els consumidors de la cultura no surten. Llegeixen, escolten i miren tot allò que els interessa per a reafirmar-se en les seves posicions ideològiques. Això ens fa més covards, cal obrir perspectiva i mentalitat?

Explica’m això de les societats polaritzades com la nostra.

Bé, doncs que la ciutadania està situada majoritàriament als extrems. La gent només llegeix uns diaris, mira una determinada televisió i té referents d’una determinada corda política.

Sí, evidentment. Això ha estat sempre així, el que passa ara és que possiblement s’ha accentuat perquè a les xarxes socials els algoritmes només ens deixen veure algunes coses. Si no ets molt proactiu i no t’esforces acabes sempre veient el mateix discurs, les mateixes opinions, etc. Això depèn de l’esperit crític o acrític.

Després de la tardor convulsa del 2017 s’ha fet autocrítica?

Per part dels socis sempre hi ha algunes crítiques. Però jo crec que Òmnium ha pres una sèrie de posicionaments abans i després de l’1-O que la gent ha acollit molt bé. La gent respecta molt els posicionaments a nivell nacional i territorial.

Com són les relacions amb l’ANC de Mataró després de presentar un partit (Primàries) a les darreres eleccions municipals? Compartiu estratègia?

Les relacions són excel·lents. Sabem cadascú allà on som i quins són els nostres objectius i estratègies. Compartim allò que podem compartir i ens comuniquem tot allò que fa falta. Les relacions són bones com també ho són arreu del territori amb les diferents seus i a nivell nacional. Però Òmnium i ANC són dues entitats molt diferents entre si, i tenim molt clar cadascú allà on està i quins són els seus objectius.

Després de les eleccions municipals a Mataró a través d’un fil a Twitter vas fer una petita anàlisi política dels resultats, afirmaves que l’unionisme i l’independentisme eren estructurals a la ciutat i que per tant “Mataró podria ser un laboratori de l’Entesa i la Concòrdia” apostant per polítiques progressistes tot i no coincidir en el projecte nacional. Com materialitzaries aquesta proposta? Els actors implicats estan realment capacitats?

Això és una opinió personal d’en Carles Estapé. Jo sóc una persona d’esquerres i estic independentista. A nivell local, si hi ha una situació en què fa falta l’entesa de grups polítics diferents per tirar endavant una sèrie de polítiques per la ciutat no em semblaria gens malament que grups polítics unionistes i independentistes, si tenen projectes pel bé de la ciutat, es posessin d’acord en coses concretes. Jo des de fa força temps penso que en aquest país la polarització entre unionisme i independentisme ens està restant molta força en la política de les coses del dia a dia. Al final la política municipal és la que tracta amb aquestes coses més immediates. Que això es contamini amb el tema nacional no és bo.

David Bote és el millor alcalde que podia tenir Mataró?

No contestaré això.

Jo des de fa força temps penso que en aquest país la polarització entre unionisme i independentisme ens està restant molta força en la política de les coses del dia a dia.

Ja fa molt de temps que personalitats i partits de la ciutat argumenten que cal modernitzar i renovar el sentit de les Santes. ERC proposava iniciar un procés de participació per redefinir les festes. Què es pot fer per apropar i col·lectivitzar una festa que hauria de ser de tothom?

Jo penso que les Santes com qualsevol festa popular ha de ser més participativa en l’organització i la gestió. Com? No ho sé. Però segur que es millorarien moltes coses si retornéssim als anys 80 que hi havia comissions organitzadores en què participaven moltes entitats i era una cosa més autorganitzada, i menys organitzada pels serveis municipals.

L’alcalde Bote ha estat escridassat massivament els últims anys durant La Crida de les Santes, un acte que sobretot congrega molts infants. Polititzar les festes és adequat en una societat tan polaritzada com la catalana i, en especial la mataronina?

No m’agrada i ho he dit públicament. No m’ha agradat mai que ningú escridassi i digui coses lletges a ningú. No m’agrada que la discussió política es porti a l’insult i al crit. Les qüestions polítiques s’han de debatre amb tranquil·litat. Que es polititzen les festes? Tot és política en aquesta vida i es podrien fer actes de protesta, només faltaria, sense cridar i dir coses que crec que no s’han de dir. Entenc que a La Crida de les Santes hi hagi gent que vulgui expressar les seves opinions, entenc que ho facin, i fins i tot celebro que es pugui fer i que es faci, però cridar i insultar mai de la vida.

Vostè és president d’Òmnium poc després de les eleccions del 27-S de 2015 i ha viscut des de l’activisme els anys més intensos del procés independentista. Va ser una bona opció triar la via unilateral per solucionar un conflicte tan difícil i complex?

Totes les coses que vam fer les hem fet perquè no hi ha hagut més remei que fer-les així. L’independentisme no ha sigut mai purament unilateralista. Sempre des dels seus inicis l’independentisme ha demanat, reclamat i suplicat diàleg i acord amb l’Estat espanyol. El que vam fer és simplement el que ens quedava per fer i ho havíem de fer perquè havíem de fer una acció clara de desobediència. No podíem fer marxa enrere, ja que era impossible. Altra cosa és el que va passar posteriorment que en aquí no hi entraré, i segur que fa falta molta humilitat per confessar coses inconfessables o explicar coses que no s’han explicat bé. Jo no crec que l’independentisme hagi fet res mal fet.

El 6 i 7 de setembre es va veure com per uns la legitimitat es pot superposar a la legalitat, i com per uns altres existeix una legalitat inamovible que impedeix qualsevol mena de proposta política. El moviment independentista, en tant que representava la meitat de la societat catalana, estava legitimitat per saltar-se l’Estatut de Catalunya i la Constitució espanyola?

La resposta és exactament la mateixa. Totes aquestes actuacions de l’independentisme en aquells moments crec que s’havien de fer perquè hi havia un adversari que no permetia fer res més. Entenc perfectament, a més perquè hi he parlat amb molta gent que s’ha sentit molt malament, que hi ha moltes coses que han provocat incomoditat i sentiments difícils de digerir. Però hi havia les circumstàncies com per fer una sèrie de coses que en altres circumstàncies segur que ningú hagués volgut fer.

Va participar en la preparació del referèndum il·legal de l’1-O a Mataró?

A nivell de Mataró, hi va haver una sèrie de persones a títol individual que vam fer una sèrie d’accions perquè el referèndum es pogués celebrar. Òmnium com entitat no va participar en això, però sí que hi va haver un grup de gent que van garantir que les escoles estiguessin obertes i que les urnes hi estiguessin.

Temes com la pobresa, els desnonaments, l’habitatge o el medi ambient han estat situats en un segon pla durant el procés. La classe dirigent independentista ha utilitzat tot aquest procés cap a la independència per tapar unes problemàtiques socials importants?

No.

Però hi ha gent que ho creu.

Nego la major. Jo crec que no hi ha una classe dirigent política de l’independentisme. Jo continuo considerant l’independentisme com un moviment ciutadà i social. Sense la societat civil organitzada això no hauria anat enlloc. Els partits polítics han fet i tenen el seu paper. Però no podem oblidar que des del 2010 això ha crescut des del carrer i que després s’hi han apuntat gent que han transformat l’independentisme en una cosa que ara en diuen processisme. Hi ha una base social molt gran a Catalunya que no se la pot menysprear parlant de la classe dirigent independentista.

Al final però la gent vota a uns determinats partits per aplicar unes determinades polítiques, no?

No defujo de la pregunta. La política de partits i de govern de la Generalitat actualment, al meu entendre, no podia ser pitjor.

Normalment els processos de desobediència civil venen protagonitzats per gent de la societat civil que viola una llei mitjançant una acció, normalment pacífica, que intenta generar una reflexió sobre una llei que consideren injusta. Com s’explica que la desobediència civil sigui exercida des del capdavant d’un govern?

Hi va haver una sèrie de fets que van suposar una desobediència enfront del govern espanyol i del Tribunal Suprem que van ser protagonitzats per uns representants polítics. L’1-O sense la determinació dels ciutadans no hauria funcionat.

Veig que insisteixes molt a separar la societat civil de la classe política institucional. Òmnium Cultural i ANC no actuaven com organitzacions governamentals en la presa de decisions?

No.

"La política de partits i de govern de la Generalitat actualment, al meu entendre, no podia ser pitjor. "

Des de determinats sectors de l’independentisme s’ha volgut buscar similituds amb la repressió franquista. Creu que són comparacions justes?

El moviment independentista està vivint repressió i això és evident. Tenim gent a la presó, tenim casos oberts arreu, ens entren a la seu d’Òmnium, segresten revistes, tanquen pàgines webs i anuncien noves causes judicials. Si això no és repressió, ja m’explicaràs què és. Que sigui comparable amb la repressió franquista? El règim franquista va actuar evidentment d’una manera força més contundent i els presos que estaven a la presó als anys del franquisme estaven en unes condicions infinitament pitjors que els líders independentistes empresonats. Però la nostra societat també és diferent i vivim una resposta autoritària, desmesurada de les estructures de poder de l’Estat espanyol davant d’una demanda insistent àmplia de la societat catalana democràtica, cívica i pacifica. I la resposta és autoritària, repressiva i gens democràtica.

La portaveu del govern Meritxell Budó demanava fa uns dies “una resposta de país” si Ada Colau era elegida alcaldessa de Barcelona amb els vots de Manuel Valls. Comparteixes aquest tipus de pronunciaments?

No només no les comparteixo, sinó que les detesto.

En l’al·legat final del judici al procés Jordi Cuixart va reafirmar-se en totes aquelles actuacions fetes durant la tardor del 2017 amb el famós “Ho tornarem a fer”. Què és exactament el que tornarien a fer?

El que tornarem a fer és exercir tots els drets que estan perseguits. Això és el que tornarem a fer. Si ens prohibeixen un dret, l’exercirem.

I no creu que aquest “Ho tornarem a fer” els pot perjudicar en la sentència que dictarà el Tribunal Suprem?

Aquí només puc parlar des de la postura de Jordi Cuixart, que és el meu president i me l’estimo i sé el que pensa. Per en Jordi Cuixart la prioritat no és sortir de la presó, sinó trobar una solució al conflicte plantejat entre Catalunya i l’Estat espanyol. La seva prioritat principal és exercir els drets i desobeir sempre que faci falta.

L’altre dia vam conèixer que Òmnium Cultural apostava per la desobediència civil si els presos independentistes eren condemnats pel referèndum de l’1-O. Com s’articularia aquesta desobediència davant d’una sentència judicial?

A Òmnium sempre diem que nosaltres no tenim fulls de ruta. El que sempre hem volgut és intentar que tots els col·lectius, entitats i forces polítiques que defensen el sobiranisme tinguin estratègies compartides i comunes. El rol d’Òmnium sempre ha estat aquest i continuarà sent aquest, i estem fent molts esforços perquè hi hagin estratègies compartides no només dins de l’independentisme sinó incloent tots aquells que defensen el dret a l’autodeterminació.

Què espera de la sentència que pugui dictar el Tribunal Suprem?

Esperem el pitjor. Sabem que serà una sentència molt dura i ens haurem de refer. Nosaltres el que demanarem és una resposta unitària de la societat catalana, però també espanyola, europea i mundial davant d’una sentència que serà dura i injusta.

Si la sentència fos només per desobediència, en tant que vostè ha defensat aquesta, acatarien aquesta sentència?

Nosaltres només acatarem una sentència que sigui absolutòria.

L’ANC, en canvi, aposta més clarament per una nova DUI. És una solució realista?

No vull opinar sobre el plantejament de l’ANC. A Òmnium no tenim fulls de rutes, no ens posem en el relat curt de la política i no ens posem en qüestions polítiques del curt termini. El que intentem és que tots aquells que siguin partidaris del dret a decidir tingui unes certes estratègies unitàries que puguin impulsar a molta gent a mobilitzar-se i tirar endavant.

Pedro Sánchez és el mateix que Mariano Rajoy?

(Riu) Evidentment que no. Mariano Rajoy era el dirigent d’un partit polític liberal i conservador. I Pedro Sánchez és el dirigent d’un partit teòricament socialdemòcrata. Però tant Pedro Sánchez com Mariano Rajoy han sigut incapaços de plantejar amb coratge una solució acordada i dialogada del conflicte. Ni l’un ni l’altre han sigut capaços de resoldre amb política un conflicte polític. Per tant, en aquest sentit si que són iguals de nocius i covards.

L’emoció s’ha imposat per sobre de la raó al llarg del procés independentista, apel·lant sovint a una superioritat moral sobre aquells que no defensen la independència de Catalunya. Com s’ha d’articular una proposta política seriosa després de tants enganys i tantes decepcions?

Estem en un moment que per la repressió i la presó els partits polítics independentistes han perdut els seus lideratges i és molt difícil dirigir un partit polític des de la presó. L’únic camí realista és refer un cert esperit d’unitat sobretot en l’estratègia i intentar caminar endavant. Òmnium creu que ens hem de preparar totes les forces socials i polítiques sobiranistes per afrontar la sentència d’una forma seriosa i ordenada. I d’alguna manera això implica aconseguir un front molt ampli en el que hi hauria d’haver forces sobiranistes que creuen en què la sortida a aquest atzucac ha de ser pactada i acordada. Si aconseguim amb humilitat i realisme les persones d’aquest país, i no només de Catalunya sinó de la resta de l’Estat espanyol, aglutinar a diverses persones a un front que podria desestabilitzar moltes coses i conformar majories molt interessants.

Moltes veus del PSC i del món dels comuns semblen que aposten per la via federal, dotant així de singularitat nacional els diferents territoris històrics. Que li sembla aquesta proposta federal que sembla que va guanyant pes?

Benvingudes les propostes perquè en aquest país fins que l’unionisme no va veure que el sobiranisme podia fer, com diu en Jordi (Cuixart), “l’acte de desobediència civil més important d’Europa en els darrers temps”, no van començar a fer propostes. Fins que no hi va haver l’1-O i el 3-O, l’unionisme no va sortir al carrer. Si es tracta d’això: de presentar propostes, discutir-les, analitzar-les, debatre-les i després votar-les.

Es comença a parlar d’eleccions a finals d’octubre coincidint amb la DUI. Els resultats de les eleccions municipals confirmen que la centralitat política la representen el PSC i ERC. Com creu que s’hauria de conformar un nou possible govern, seguint la fórmula actual o trencant la política de blocs i apostant pels vells tripartits?

Com ho vulguin els ciutadans.

Fa uns dies afirmaves a les xarxes que “només hi ha lloc pels valents en la política catalana” fent referència a la possible condemna dels líders independentistes. Aquesta valentia com s’ha d’interpretar?

Per mi en una societat polaritzada entre uns que pensen d’una manera i uns d’una altra, ser valent és atrevir-se a pensar una mica com pensa el teu adversari i atrevir-se a pensar una mica diferent de com pensen els que pensen com tu. En un procés de conflicte i de polarització, els valents són els que són capaços de dir coses diferents dels que diuen els que pensen com ells, i de situar-se en un punt entremig que els permet entrar en contacte amb els que pensen diferent sense renunciar a les pròpies conviccions. Amb polarització no anem enlloc, no cal tenir gens de por per seure a fer un cafè amb una persona de Ciutadans. Jo això ho he fet moltes vegades, i és una de les decisions que vaig prendre quan em van premiar amb el Mataroní de l’Any.

Acabem amb el qüestionari personal:

-Un referent polític/activista? Sóc una persona de pocs referents.

-Últim llibre que has llegit? Ho tornarem a fer, de Jordi Cuixart.

-Quin llibre recomanes? Les escales de llevant, d’Amin Maalouf.

-Una cançó? La mala reputación, de Georges Brassens.