Maria Escalas: “La millor manera de ser generosa amb el lector és sent molt egoista”

Maria Escalas (Palma de Mallorca, 1969) és una dona que s’agrada a ella mateixa. No escriu per guanyar diners i potser això la fa més transparent, ja que escriu per necessitat vital. Abans que el teu record torni cendra i Sara i els silencis són els títols de les dues novel·les que ja ha publicat. És músic i professora de música a una escola de Mataró. És una persona empàtica, de riure fàcil i honesta. Estima Mataró amb bogeria perquè ella distingeix molt el lloc d’on ets del lloc on vius. Arriba a l’entrevista després d’acabar les seves classes de cant amb el Cor Ciutat de Mataró . Durant prop d’una hora Maria Escalas parla amb passió de la seva novel·la i d’una vida que viu feliçment per respecte a les vides que no va viure.

He vist que has anat a les Illes a presentar el llibre, i que vas néixer a Palma de Mallorca. Com acabes a Mataró?

El meu pare era meteoròleg i li va tocar la plaça a Barcelona. I quan es van casar amb la meva mare ja van venir a viure aquí a Mataró. A mi em van portar a néixer a Mallorca, però jo tota la vida he viscut a Mataró. Vaig molt a Mallorca i ara que soc gran cada vegada més. Jo distingeixo molt el lloc on vius del lloc d’on ets.

L’escriptura va venir a buscar-te, o vas ser tu qui la vas anar a trobar?

A totes les famílies hi ha algú que quan es mor una tieta o es casa alguna persona sempre li demanen que escrigui alguna cosa. I jo sempre havia tingut aquest rol. Sempre ha estat una necessitat d’expressió que he tingut. Si jo no escrivís, hauria acabat boja.

L’altre dia vaig llegir que els bons llibres els escriuen aquells escriptors que tenen la necessitat d’escriure’l.

Jo no escric per guanyar-me la vida, ja m’agradaria. La primera novel·la va ser fruit d’una necessitat absoluta d’explicar aquella història. El meu avi era el més gran dels set germans però va ser l’últim a morir-se. Ell havia tingut una germana petita que s’havia mort amb 4 anys. I recordo un dia que el meu avi em va dir que quan ell es morís ningú sabria que aquella nena havia existit, ja que ell era l’última persona que l’havia conegut. Jo vaig decidir en aquell moment amb 12 anys que escriuria la novel·la, i sort que no la vaig escriure aleshores i vaig esperar a ser més gran. En el meu cas, l’escriptura és una necessitat vital.

Abans de publicar ja escrivies?

Sí. Jo he tingut molta sort perquè tothom diu que és molt difícil publicar però a mi em van venir a buscar pel meu primer llibre. Gent que seguia el meu blog van demanar-me publicar un recull dels meus escrits.

Sempre m’ha fascinat la figura de l’editor que al final és qui acompanya a l’escriptor en tot el procés del llibre. Com ha estat aquesta relació?

Fantàstica. Jo he tingut una sort immensa. Molts amics que escriuen s’editen ells mateixos la seva obra. I entenc aquesta postura però l’ajut que t’aporta l’editor amb confiança és important. A la meva primera novel·la no em van canviar ni una coma perquè jo vaig presentar un producte molt ben acabat. Era la meva primera novel·la i sabia que o presentava una cosa molt ben feta o ningú em faria cas. En canvi, a la segona novel·la l’editor ja l’estava llegint quan l’anava escrivint. Em sentia com si em veiés una mica despullada perquè mostrava una versió dolenta de la meva escriptura, una versió embrionària. L’editor em va comentar tres coses, i a una no li vaig fer cas i a les altres dues sí. Jo sé escriure però no sé vendre llibres, i l’editor vol vendre llibres. A més, s’estableix una relació molt maca amb els editors. Però hi ha de tot, tinc coneguts que no han tingut tanta sort i els hi han arribat a demanar diners per poder publicar. I això no és un editorial.

Et consideres una persona exigent, quan i quant et va costar escriure Sara i els Silencis?

No sé si dir-me exigent o insegura. M’ha costat molt, tot el que escric em costa moltíssim. Jo sempre dic que a mi no m’haurien de dir escriptora, sinó que m’haurien de dir esborradora. M’ha costat uns 3 anys perquè he reescrit molt i he tingut molts dubtes. Jo no treballo d’això i per escriure em retiro a Montserrat i faig tirades de 12 hores escrivint. Sí que és veritat que m’ha costat però jo no vull donar la imatge de l’escriptor que pateix en soledat. Jo soc molt feliç escrivint. També m’ha costat molt emocionalment pel tema que tracta la novel·la. Això ha estat molt dur.

A l’apartat d’agraïments, agreixes la novel·la a moltíssima gent. No hauria estat possible sense totes aquestes persones?

Sense molt d’ells, no. Molts són gent que m’ha documentat, com els oncòlegs. Tothom diu que aquest llibre és molt viu perquè jo he parlat amb molta gent que ha tingut càncer. Jo li he preguntat a una noia que li han tret un pit com ha estat la primera vegada que va fer l’amor. I aquesta noia ha estat prou generosa per explicar-m’ho i jo he pogut escriure-ho. A aquesta persona jo li haig d’agrair-li perquè sense el seu relat no hauria pogut narrar com la Sara fa l’amor després que li hagin tret un pit.

La música es converteix en un element vertebrador en quasi tot el llibre. Utilitzes símils musicals, fins i tot per descriure l’aspecte físic d’algun personatge o el so del timbre. Que és per a tu la música?

Els músics pensem així. Jo sóc músic, i analitzo, sento un baix continu i sento després la percussió. Jo volia un llibre que pogués llegir una persona que no ha tingut càncer, que sí que ha tingut càncer i una persona que no entén de música. I per tant, no he pogut posar tot el que voldria perquè la gent no es perdés en aspectes tècnics musicals.

Per les xarxes últimament has anat publicant una sèrie de vídeos de lectors que han decidit de posar-li veu a alguns fragments de la novel·la. Quan escrius penses amb com ho estarà llegint el lector?

Això és perillós. La millor manera de ser generosa amb el lector és sent molt egoista. La millor manera d’oferir un bon producte al lector és no pensar en el lector sinó en la qualitat de la novel·la. La meva primera novel·la estava ambientada a Mallorca i els personatges parlaven en mallorquí. Si jo hagués pensat a vendre aquella novel·la el fet que parlessin mallorquí era una cosa que podia frenar, però jo havia de ser fidel a la meva història. Els meus personatges que vivien a Mallorca l’any 1950 no podien parlar com un senyor de l’Eixample l’any 2011. Jo en l’únic que penso és en escriure una obra de la màxima qualitat possible.

Com ha estat el feedback amb els lectors?

Molt bona. Les xarxes socials són una passada. Rebo missatges de gent que no conec de res per dir-me que els hi ha agradat la novel·la, i això m’encanta.

Sara i els silencis és un llibre sobre el càncer però no cau en un relat naïf o superficial. Si no ho has viscut, com t’has pogut inspirar?

No és un llibre sobre el càncer. És un llibre sobre la fecunditat de les dones. La Sara és una dona que no ha tingut fills i que es troba amb 40 anys en una cruïlla molt important de la seva vida. També és un llibre sobre la sensualitat, per això comença amb una escena eròtica. La meva mare em va trucar i em va dir que ella això no ho podria llegir. Com m’he documentat? Doncs malauradament tothom coneix algú que ha patit càncer. La meva mare va tenir un càncer fa 5 anys i el llibre també parla d’això: quan et passa una cosa heavy a la vida, de vegades la gent que et pensaves que hi seria desapareix i del no-res apareix gent que t’ajuda, com els àngels inesperats. A mi, això em va passar amb una noia que es deia Txelo que quan la meva mare es va posar malalta de càncer em va dir: “Jo he superat un càncer, no estàs sola”. I quan la meva mare es va curar del càncer, a ella li va tornar a sortir. I perquè càncer de pit? Doncs perquè jo volia que fos una malaltia que afectés les dones perquè sempre hem estat molt cosificades. Volia que fos una dona que descobrís la seva sensualitat lluny dels canons establerts de la bellesa física.

He de confessar que jo també vaig quedar-me parat amb l’inici.

Tothom diu que comencis forta la novel·la.

Ara que hem tocat el tema de la mort, he destacat una frase del llibre: “Potser no plorem les nostres morts, plorem la nostra orfandat.”

La Txelo al final de la seva vida em va demanar que l’ajudés a morir. Jo li vaig estar fent un acompanyament. L’últim missatge que tinc de la Txelo és: “estic esgotada, no puc més”. Era molt egoista per part meva desitjar que continués vivint però realment jo soc orfe de la Txelo. Si fóssim capaços de ser generosos, deixaríem marxar els que estimem quan estan patint d’aquesta manera. Per exemple, els meus avis jo els trobo a faltar i fa 20 anys que van morir. Tot i que ells van tenir una vida genial i ja van fer el seu camí, encara els trobo a faltar.

Jenn Díaz diu a Mare i filla que “hi ha moltes maneres de ser dona, encara que no ho sembli”. Aquesta novel·la quina dona vol reivindicar?

Una dona com jo. Una de les meves millors amigues no pot tenir fills perquè li van haver de treure la matriu. És una noia de la meva edat i un dia em deia que és curiós que tot i ella saber que no podria tenir fills, li feia molta ràbia haver quedat estèril. I jo li vaig respondre que era de les dones més fecundes que coneixia. És una d’aquelles persones que dóna molta vida però no té fills físics. I em vaig posar a pensar com a les dones ens han inculcat el fet de ser mares i tenir fills. I volia reivindicar les dones que no tenen fills físics però que tenen moltes altres maneres de donar vida. La Sara es diu així perquè Sara que era la dona d’Abraham segons la Bíblia va tenir fills quan tenia 800 anys. La Sara era una dona que es pensava que no podia tenir fills i que finalment sí que pot. La meva Sara es pensa que no és una dona fecunda i descobreix la seva maternitat després d’una separació, d’un càncer i de fer-li de mare a la Cristina.

Una maternitat no convencional.

L’altre dia ho pensava. Jo conec tantíssimes dones que no han tingut fills de la meva generació.

No sé si ha llegit El violí d’Auschwitz, però hi he trobat un cert paral·lelisme interessant. En el llibre Maria Àngels Anglada contraposa el més abjecte amb el més sublim. La creació d’un violí representa el fet més sublim i el genocidi nazi que representa el fet és més abjecte. Has volgut representar una lluita semblant, la música contra el càncer?

No. El càncer és una excusa. El que volia representar era el poder curatiu de la música i l’art. La Sara es comença a curar en el moment en què agafa la viola i comença a tocar. Per això manté aquelles converses amb el seu professor sobre per què ha de seguir escrivint si ja està tot escrit. Ell li respon que no ha d’escriure pels altres, ha d’escriure per un mateix.

Ara que has mencionat la viola. Perquè has triat aquest instrument?

La viola és un instrument fantàstic perquè té el color del violoncel però l’agilitat del violí. És instrument que coneix molt poca gent, que està al mig de l’orquestra i que majoritàriament té pocs papers protagonistes. Normalment el que fa és ajudar als altres perquè brillin. La Sara ha sigut així tota la seva vida, ha apagat la seva veu perquè els altres puguin parlar.

La Sara i la Cristina són dos personatges d’edats diferents que representen posicions diferents sobre el feminisme, el matrimoni, i la vida en general. El Ricard és un home possessiu i controlador. Al llarg del llibre descrius i narres actituds i situacions que desafortunadament no ens sorprenen gens. Com creus que han evolucionat les diferents generacions respecte d’aquests temes?

Hi ha tres generacions: la mare de la Sara que va aguantar, la Sara que està al mig i la Cristina que s’atreveix a trencar davant d’una situació d’abús. Jo he retrat l’evolució de la dona. La generació de la meva mare potser no se separaven i aguantaven tota la vida.

La Conxita és un personatge que podria encarnar la gran majoria de mares i àvies de la teva generació. La contraposició que crea amb la Sara és interessant i sembla que vulguis reflectir aquestes dues maneres d’entendre el matrimoni, el feminisme i el fet de ser una dona.

La Sara aconsegueix reconciliar-se amb la seva mare gràcies el record del seu pare.

Al llibre destaques la missa de les Santes que se celebra a la nostra ciutat. Per què era important per a tu ressaltar-ho?

Participo en la missa de les Santes i és brutal. Tinc moltes històries sobre la missa de les Santes. Una d’elles és que jo tenia una amiga que patia un càncer de pit i tocava el violí a la missa de les Santes. I l’últim dia que la vaig veure va ser a la missa de les Santes perquè després es va morir al cap d’uns mesos. Volia homenatjar-la a ella i a Mataró perquè aquesta missa és una passada.

En Josep representa un personatge d’aquells professors que volen el millor per nosaltres però que són exigents i durs amb les formes.

Quan jo vaig estudiar al Conservatori els professors eren així. Era una educació dura i estricta, sense tenir en compte els sentiments dels alumnes. El Josep és un professor de la vella escola. Jo volia fer un personatge clarobscur. Si sé que m’estima perquè em tractes tan malament? En Josep té un bloqueig amb la Sara, i entendrem el per què al final de la novel·la.

La novel·la no és un relat autobiogràfic, però els personatges pel que em comentes són molt autèntics, i fins i tot he llegit que crees personatges gràcies als grups de Whatsapp. Com es viu aquest procés?

El meu home sempre em diu que em giraran la cara pel carrer perquè em quedo mirant la gent i els penso com a personatges. La Conxita, per exemple, me la vaig trobar un dia a la peixateria. La tinc aquí al cap. Soc bastant recol·lectora de personatges. A part, suposo que en una altra vida vaig ser sorda i en aquesta vida tothom m’explica les seves coses.

Això també fa el relat més versemblant, no?

Sí, jo penso que per ser escriptor has de ser bastant empàtic. Posar-se a la pell de l’altra persona encara que et faci ràbia. Per exemple, la Conxita a mi em fa molta ràbia. A la primera novel·la hi havia un personatge que era molt dolent però jo l’estimava i l’apreciava. El que sí que faig és un compendi. La Cristina, per exemple, són diverses persones reals diferents.

El final del llibre més que un cant contra el càncer i la superació personal, sembla que el cercle i els silencis de la Sara culminin en un cant a la vitalitat, no?

Tothom et diu que la primera frase de la novel·la és molt important. I per mi, la frase més important era l’última. Jo tenia claríssim quan vaig començar a escriure la novel·la que tota la història aniria cap aquella frase. La tenia clara des de l’inici. La primera escena no havia d’anar a l’inici, però vaig decidir posar-la per una declaració de principis. Volia reivindicar que la novel·la va sobre la sensualitat de les dones.

Sara i els silencis és un llibre sobre el càncer però també és un cant al feminisme i a la sororitat entre la Sara i la Cristina, per exemple. Com entens el feminisme?

Sóc feminista per lògica. Jo crec que el feminisme és donar dret a tothom a ser el que volen ser i no obeir a rols imposats des de la societat, per això crec que a molts homes també els convé un món feminista en el qual puguin exercir el seu potencial en qualsevol direcció.

Els polítics sovint s’omplen la boca parlant de la importància de la cultura, però ho fan des d’una dimensió abstracta. En el moment de materialitzar aquestes propostes, el pressupost general de la Generalitat no arriba a l’1%, entenc que això és un problema. Per què?

Perquè el poble inculte és un poble més fàcilment manipulable. És molt fort... jo estic bastant indignada. Per exemple, Mataró no té un auditori en condicions. Un lloc per fer un concert que s’escolti bé. El dèficit d’infraestructures culturals a Mataró és brutal. La cultura ens farà un poble lliure però també un poble crític, i això és una arma de doble tall. Quan els infants van al cine i no els agrada la pel·lícula, no diuen “no m’agrada el cine” sinó que diuen que “no m’ha agradat la pel·lícula”. En canvi, si llegeixen un llibre que no els agrada diuen que no els agrada llegir. I jo crec que s’han d’esperar i buscar el llibre que realment els hi agradi.

Ets mestra de música a una escola de Secundària de Mataró (GEM) . El sistema educatiu és caduc, sistemàtic i massa tradicional. Cal avançar cap a noves fórmules d’aprenentatge i molts remarquen la importància de les assignatures artístiques pel desenvolupament escolar dels alumnes. Que els vols ensenyar i transmetre als teus alumnes amb la música?

Jo m’ho prenc bastant com si fos una classe de catequesi (Riu). Per a molts d’ells és l’última oportunitat de sentir parlar de segons quines coses. I per tant, m’ho prenc molt seriosament. Intento transmetre la música d’una manera molt vivencial. Quan parlem del cant gregorià, tu pots explicar la teoria bàsica però jo el que faig és una meditació. Ens asseiem a terra, posem espelmes, ens relaxem i després poso la música del cant gregorià. El cant gregorià és una mandala musical perquè et serveix per centrar-te en el teu jo interior. I ara per exemple a 2n d’ESO estem amb un projecte que s’anomena el Emocionario i ajuntem castellà i música amb les dues professores alhora. En grups treballen una emoció, cadascú la que vol. Acaben escrivint una poesia sobre aquella emoció i com tenen Ipads componen amb el Garage Band una cançó. Darrere hi ha un treball emocional i tècnic. Surten coses molt xules. El problema de l’ensenyament és la falta d’inversió.

Poden els més joves aficionar-se a la lectura amb una pantalla al costat que no para d’enviar-los missatges?

Els meus fills quan eren petits llegien tant que jo els castigava sense llegir. També és veritat que jo no tinc televisió (Riu), llavors jo no podia castigar-los sense mirar la televisió. Aleshores jo els castigava sense llegir i era un drama. En canvi, ara els costa més perquè tenen el mòbil. Però és una realitat i ens hem d’adaptar. El meu fill gran llegeix còmics amb el mòbil.

Sóc un molt mal entrevistador, i només he pogut llegir el teu segon llibre. Per què hauria de llegir Abans que el teu record torni cendra.

És una història sobre la fidelitat dels amors perduts. Tots tenim una vida que hem triat i el preu d’haver triat aquesta vida és les vides a les quals hem renunciat. Jo tinc molt clar que he de ser feliç en aquesta vida per respecte a la vida que no vaig viure. I aquesta història va una mica sobre això. És una història coral ambientada a Mallorca, en un arc temporal bastant llarg durant 60 anys. Passa des de la guerra d’independència de Filipines fins als anys 1950, passant per la guerra civil. És un llibre que tothom troba algú que li commou perquè hi ha molts personatges. El protagonista és el capellà del poble que sap tots els secrets i no pot revelar-los.

Acabem amb el qüestionari personal:

• Qui ha estat un mestre per a tu? Els meus pares.

• Un referent literari? Jaume Cabré.

• Últim llibre que has llegit? L’ull de l’escarabat, de l’Anna Carreras.

• Quin llibre recomanes? Els meus (riu). Ànima, de Wajdi Mouawad.

• Una pel·lícula? The village.

• Una sèrie? Mozart in the Jungle.

• Una cançó? Ojalá de Silvio Rodríguez